2024 Autora: Adelina Croftoon | [email protected]. Última modificació: 2023-12-17 02:06
Imagineu-vos que en aquest moment, en aquest moment, no sou el que creieu que sou. Ets objecte d’experiments científics realitzats per algun mal geni. La vostra cervell separats del cos i mantinguts vius en una llauna de nutrients que es troba sobre una taula del laboratori.
Les terminacions nervioses del cervell estan connectades a un superordinador que us alimenta i us alimenta amb les sensacions de la vida quotidiana. Per tant, creieu que viviu una vida ordinària.
Existeixes? I ets tu? I què passa amb el món que existeix al vostre voltant (o en la vostra il·lusió)?
Sona horrible. Però, es pot concloure amb absoluta seguretat que no és així? Mireu, ja comenceu a dubtar. Com demostrar que no sou un cervell en una tina?
Enganyant dimonis
El filòsof Hilary Putnam va proposar aquesta versió del cervell en una tina com a experiment mental l’any 1971. Però, de fet, té les seves arrels en la idea del filòsof francès René Descartes, que va pensar en el mal geni ja el 1641.
Aquests experiments de pensament poden ser espantosos –i haurien de ser espantosos–, però continuen tenint un propòsit útil. Els filòsofs es dirigeixen a ells per esbrinar quines creences es poden confiar i, en conseqüència, quin coneixement sobre el món que ens envolta i sobre nosaltres mateixos val la pena recollir.
Descartes va pensar que la millor manera de fer-ho era començar a dubtar de tot (de omnibus dubitandum) i construir un sistema de coneixement sobre la base d’aquests dubtes. Prenent aquest enfocament escèptic, va argumentar que només un nucli de certesa absoluta proporcionaria una base fiable per al coneixement. Va dir que, a la recerca de la veritat, una persona hauria de dubtar de totes les coses almenys una vegada a la vida.
Descartes creia que aquest enfocament filosòfic estava disponible per a tothom. En una de les seves obres, descriu una escena on es troba davant d’una xemeneia de casa seva, fumant una pipa. I pregunta si és possible creure que té una pipa a la mà i sabatilles als peus. Els sentiments l’han decebut en el passat i, com que l’han decebut abans, no es pot confiar en ells. Per tant, no hi ha certesa que els seus sentiments siguin fiables.
Pel forat del conill
Va ser de Descartes que vam rebre les clàssiques preguntes escèptiques tan estimades pels filòsofs, per exemple: com podem estar segurs que ara mateix no estem adormits, sinó desperts?
Per desafiar el nostre coneixement fictici, Descartes va imaginar l’existència d’un dimoni malvat omnipotent que ens enganya a pensar que vivim les nostres pròpies vides, quan la realitat és molt diferent de tot el que coneixem.
L’experiment de pensament brain-in-a-tba i el problema de l’escepticisme s’utilitzen sovint en la cultura popular. Prenem, per exemple, The Matrix o The Beginning. En veure una versió filmada d’un experiment mental, l’espectador pot submergir-se en un món fictici i tenir una bona idea de les idees filosòfiques.
Per exemple, mentre mirem The Matrix, ens assabentem que el protagonista Neo descobreix que el seu món és una simulació per ordinador i que el seu cos penja en una tina de fluid que manté la vida. Afortunadament, Descartes ens lliura una palla salvadora.
Tot i que no podem estar absolutament segurs que el món és exactament el que sembla, podem estar segurs que existim. Perquè cada vegada que dubtem, hi ha d’haver algun “jo” que dubti. Com a resultat, les reflexions de Descartes condueixen a la famosa expressió: "Crec, per tant, sóc" (cogito ergo sum).
Potser sou realment un cervell, i el món que us envolta és una simulació per ordinador. Però existiu, cosa que vol dir que la resta no importa. Mentre el món ens sembli real, serà cert.
Recomanat:
Vivim En Una Simulació Per Ordinador? Millor No Sabem La Resposta
Aquest article és del New York Times del doctor Prestin Green, professor de filosofia. Des dels anys noranta, investigadors de ciències socials i naturals han utilitzat simulacions per ordinador per intentar respondre preguntes sobre l’evolució del nostre món. Què causa les guerres? Quins sistemes polítics són més estables? Com afecta el canvi climàtic a la migració global? (Notícies paranormals - paranormal-news.ru). La qualitat del resultat d’aquestes simulacions per ordinador és desigual
Per Què No Vivim En Un Món De Gegants? Nova Pregunta Evolutiva
Els biòlegs evolutius nord-americans han qüestionat la teoria que "l'evolució permet la mediocritat". Es creu que aquestes dues espècies de tortugues tenen un avantpassat comú, però una espècie ha anat en la direcció d’augmentar de mida i l’altra viceversa. Es creu que l’evolució és mitjana: els individus més reeixits des del punt de vista de la selecció natural tenen una mida corporal mitjana i un ritme moderat de desenvolupament. L’exemple més comú és que els nadons amb sobrepès o poc pes tenen menys probabilitats
Elon Musk Treballa En Una Interfície Per Connectar El Cervell A Un Ordinador
Vehicles de llançament reutilitzables, naus espacials, sistemes de pagament, vehicles elèctrics no tripulats, màquines per perforar túnels sota ciutats densament poblades, ferrocarrils de buit d’alta velocitat. Sembla que Elon Musk es va provar a si mateix en gairebé tot. Però l’empresari encara no es pot calmar. Aquesta vegada, la seva nova empresa, Neuralink, abordarà la creació d’una manera de connectar el cervell humà a un ordinador. Segons una publicació al Street Wall Journal, Elon Musk va fundar una empresa, panal
L’enginyer Jim Elvidge Creu Que Vivim En La Matriu
L’enginyer Jim Elvidge creu que el nostre món és com una matriu. Per descomptat, no parlem d’un programa d’ordinador creat per robots paràsits, com a la pel·lícula de ciència ficció homònima. No obstant això, el món té una semblança sorprenent amb un programa d'ordinador o una simulació digital. Elvidge fa dècades que treballa en tecnologia digital. Té un màster en Enginyeria Electrònica per la Universitat de Cornell i té nombroses patents en processament de senyals electrònics i és autor de 100
Elon Musk Està Segur Que Tots Vivim En Un Enorme Joc Virtual
Elon Musk, un entusiasta empresari multimèdia, entusiasta de l’espai (EV, bateria solar, hiperloop i IA), creu seriosament que vivim en un joc. A la realitat virtual creada per algunes civilitzacions avançades, com la proposta del filòsof Nick Bostrom, que va presentar el 2003. La idea és que una simulació bastant sofisticada de realitat virtual amb éssers conscients generarà consciència; els models es convertiran